La sacra neteja. L'endemà.

            Aquesta obra que hui presentem va ser realitzada el 2007 per Joan Costa (Gandia, 1952 ) per a la celebració del II Centenari del Col·legi de Gandia, i jo la vaig descobrir fa un parell d’anys, mentre cursava el màster en Història de l’Art i Cultura Visual, quan a una classe al voltant de la iconografia, el professor va convidar al mateix autor per a què ens parlara de la seua obra.

            Aquest gran llenç ens mostra el cenacle, el lloc a Jerusalem on, suposadament, Jesucrist va celebrar l’últim sopar i on, per tant, es va conformar l’eucaristia (momento en què Jesús va compartir amb els apòstols el pa i el vi). Segurament el lloc vos sone, l’autor ha utilitzat el mateix recinte que Leonardo da Vinci a la seua obra de Santa Maria delle Grazie de Milà, encara que amb certes llicències, com incloure a l’obra dues portes laterals, donant-li així una major profunditat a l’obra i un major dinamisme, però sense desmuntar l’arquitectura de Leonardo.

           

Última cena. Leonardo da Vinci.

            Què es representa a l’obra? L’autor ens mostra la neteja del cenacle el divendres sant, el dia posterior al sant sopar, es tracta de la neteja de la primera església de la cristiandat (recordem que fou ací on Jesús va fer la primera eucaristia el dijous sant) i aquesta neteja és realitzada íntegrament per dones, tal i com en l’actualitat, que són les dones les que continúen netejant les esglésies. Ací és on trobem la gran diferència pel que fa a l’obra de Leonardo, mentre que la pintura italiana està protagonitzada únicament per homes, a aquesta sols participen dones. La llum li dóna un fort simbolisme a l’espai, i si ens fixem, la llum entra pel sud, per tant situa l’edifici orientat cap a l’est, com normalment es construïen les esglésies.

Sacra neteja. L'endemà. Joan Costa.

            Els exteriors donen molt de joc a l’artista. A la part dreta trobem una Eva recol·lectant el que possiblement siga una poma, a l’esquerra vegem com una de les dones li dóna les sobres a una animal, clara referència a la caritat eclesiàstica. La dona més vella és la que es permet el luxe de ser l’encarregada de despenjar els tapissos que vesteixen la sala, ajudada per altres dones també majors, però totes elles d’esquena a les dones més joves, les quals ací són representades com xiquetes que juguen a partir el pa, tal com va fer la nit anterior Jesús a eixe mateix lloc; és en aquest moment en què l’autor deixa clara la idea de què no és un quadre d’església sinó un quadre sobre l’Església, en el que les noves generacions queden excloses enfront de les decisions dels dirigents, i no és aquesta una lectura d’un historiador de l’art o d’un crític, sinó aquestes idees, i tota aquesta iconografia plasmada a l’obra ha segut desposta pel mateix pintor, qui ha deixat escrit aquest missatge a diferents assajos.

           

(Detall) Perro semihundido. Fco. de Goya

            A l’obra trobem quantitat missatges implícits recordant a altres grans artistes. Al centre de l’obra, on trobem a les xiquetes jugant a partir el pa, l’autor realitza un clar homenatge a Caravaggio i la seua pintura “Sopar a Emmaus”. A la porta de la dreta trobem unes sabates, una clara referència a l’obra de Van Gogh “Un parell de sabates”. A l’esquerra del llenç, l’exterior de l’edifici, trobem un gos, un clar homenatge a l’obra de Goya i la seua pintura ‘Perro semihundido’. A la part dreta, també a l’exterior de l’edifici, trobem un típic paisatge inspirat en les pintures de Sorolla. La dona que esta netejant el sol amb un drap, aquesta tela és una reproducció d’un quadre de Mondrian. L’autor parla de moltes més al·lusions a altres artistes com Velázques, Picasso o Dalí, però ara és el torn de l’espectador qui, amb la seua perspicaç vista ha de trobar.

Pablo Clari Hidalgo. Març 2016

ELS  RELIQUIARIS BESSONS DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA.

Fotografia del Lignum Crucis Hohenstaufen.

© Catedral de València. Alberto Saiz.

La peça que tractem aquesta setmana és la coneguda amb el nom del “Lignum Crucis Hohenstaufen”. Encara que propietaris va tenir molts, sols va ser una la vertadera posseïdora  na Constança de Hohenstaufen, filla Manfredo de Sicília i Beatriu de Savoia,  muller Pere el Gran. A la seva mort deixa al seu testament diverses fundacions a sant Joan de l’Hospital, on descansen les seves restes. Una de les clàusules del document, era la donació de les seves pertinences als més desafavorits, ans els seus marmessors – el rei Jaume II, el bisbe Ramon Gastó i el cavaller Enric Quintavall -  , pensaren que aquella peça era una llàstima que acabés d’aquella forma. Aleshores, el monarca deixa al seu fill, Joan d’Aragó – arquebisbe de Toledo – la citada relíquia, mentre aquest estigués viu. Una vegada donat per acabat aquell contracte, va passar al Tresor de la Catedral de Valencia el 1326.

Reliquiari del Lignum Crucis de sant
Pere màrtir i sant Nicolau bisbe.
© Fotografia de Orfebreria y
Valencianas, 1982.

És una peça que reflecteix molt clarament l’esperit de l’arquitectura gòtica del moment, la verticalitat com l’ascensió cap a Deu.   Amb una base de planta allargada i  lobulada sobre un perfil alçat en tres escòcies.  Un pedestal octogonal a sobre d’aquesta amb quatre columnes  perimetrals menudes  i una de major volum al centre, aguantarà la teca cruciforme. Als extrems d’aquestes cinc  i a diferents altures, observarem alguns  elements constructius de l’època en la que es realitzada. Vegem les gàrgoles sobre capitells geomètrics invertits, també uns arcbotants que connecten amb la columna central. Totes cinc estan rematades amb gablets i agulles amb pinacles, exceptuant la central que culmina el reliquiari amb la creu que fa de teca. De tipologia llatina, la creu, i flordelisada , està decorada amb una gran varietat de pedres precioses, conservant-ne un gran nombre.

Una vegada descrita, molts de vosaltres es preguntareu el per què del títol, i es que a la ciutat de València es conserva una peça molt molt semblant a l’anterior, aquesta es troba a l’església parroquial de sant Pere màrtir i sant Nicolau bisbe, actualment coneguda per ser la “Capella Sixtina Valenciana”.  Les diferencies entre les dos  son per alguns elements decoratius i grandària. La conservada a la Catedral es quasi el doble d’alta. Per conseqüència l’espiga es més menuda i la resta de trets basics – gàrgoles, forma de la base, ... etc -  es veuran condicionats.  Destacaríem d’aquesta el treball de la peanya, amb un perfil calat  i una superfície superior treballada  amb burí. Al igual que la seva homònima, estarà rematada amb la mateixa tipologia de creu i reliquiari, però al contrari que la conservada a la Seu, aquesta de sant Pere i sant Nicolau, si que conserva  la marca de la ciutat de València però sense saber el seu autor. Cosa curiosa, perquè el que no te una, te l’altra, puix de la Hohenstaufen, almenys, es sap que el 1462 Joan Castellnou treballava la base d’aquesta.

Les dues peces vistes poden donar peu a moltes preguntes, que al igual que l’anterior article i el del meu company, pel pas del temps tindran una resposta.

Ferran Castelló  Domènech.

Sant Miquel de Corbera, molt més que una ermita.

Al primer post d’aquest blog, vam començar parlant de les torres musulmanes conservades dins de l’àrea actual de la Ribera del Xúquer, però en van existir més, com és el cas de la torre de Fortaleny o la torre de Sollana, ambdues desaparegudes a l’actualitat.

            Entre tot aquest conjunt de torres d’origen musulmà d’aquesta comarca, hui anem a centrar-nos en una molt poc coneguda, o tal vegada gens, ja que avui en dia no és una torre, sinó un santuari, o el que queda d’ell, parlem de l’ermita de Sant Miquel de  Corbera.

            De la funció d’aquestes torres ja vam parlar: la de defendre i donar protecció a la població dels voltants, però en aquest cas concret de Corbera, la torre complia una funció diferent, més bé de torre guaita.

            Anem a posar-nos en situació. En època musulmana, i ben bé fins al segle XV, la localitat de Corbera, es trobava immersa dins les muralles del castell; fortificació situada a sobre la Serra de Corbera, es troba enclavada a una altura perfecta des de la qual es tenia -i encara es té- una visió quasi completa de la planura del Xúquer, la costa mediterrània i el castell de Cullera, també d’origen musulmà i del qual parlarem un altre dia. He dit quasi completa degut  a un turó situat just davant del puig on trobem el castell, el qual impedeix la visió completa de tot el terreny que comprenia el terme de Corbera a època musulmana i també a la cristiana, per tant la solució seria construir una torre i que aquesta servira d’ull extra del castell.

            L’existència de documentació prèvia a la conquesta és nul.la, per tant resulta molt difícil poder saber què hi havia abans sobre aquest turó, és per això que deguem de centrar-nos en l’arqueologia, única ciéncia capacitada per donar-nos algun tipus d’iinformació després de l’estudi de les restes obtingudes. Després d’una investigació realitzada pel doctor Pablo Rodríguez Navarro, de caràcter arqueològic, conclou que les restes conservades són d’origen musulmà, i s’arrisca a indicar la possible existència d’un major complex defensiu, amb assentament agrícola, amb l’iinclució d’un castell de reduïdes dimensions.

            Tot just després de la conquesta, la documentació, que en aquest cas sí conservem, ens ajuda a comprendre millor què va ocórrer a aquest lloc. Va ser el mateix Jaume I, qui va manar construir aquest ermitori, firmant-se un document el 1248 en el que es nomena a Bernat Oller com a rector de Corbera. La nova església es convertí en la parròquia de la ja Vila i Honor de Corbera, i per tant, de totes les alqueries que s’aglutinaven al seu voltant. Es va convertir en un centre social nou i cristià, on es reunien els habitants de la vila i també els seus governants, fins el 1320 en que la veïna alqueria de Riola es va edificar un nou temple, baix l’advocació de santa Maria i aquesta és va convertir en església mare de totes les alqueries del senyoriu de Corbera.

            A la zona es va construir un vertader centre religiós, amb l’església i la casa de l’ermità, casa que va ser construïda utilitzant els antics murs de la torre guaita del castell.

            Vegem per tant un canvi molt important, de ser una zona de caràcter defensiu i militar, es converteix en el centre religiós de tota la localitat, i no és elegit aquest lloc per què sí, no, la seua localització és molt important. La zona baixa del Xúquer destaca per ser una gran planura, on destaca aquest turó (avui en dia nomenat muntanya de Sant Miquel), per tant visible des de qualsevol punt del antic terme de la vila, i senyal clar de la cristianització, construint-se sobre una antiga edificació musulmana, es sobre posa per tant una societat sobre l’altra, i com no, el nou cant de les campanes, so que els musulmans assimilaven amb l’enemic, sonaria ara substituint el cant del muetzí, musulmà que convidava a l’oració a tots els creients.

foto de Ximo Torres

            L’abandonament de l’ermita a partir del segle XIX, així com la instal.lació d’una pedrera il·legal a la mateixa muntanya, igual que diferents actes vandàlics, han propiciat que l’edifici estiga en un estat totalment ruïnós i s’haja perdut una de les parets de la casa de l’ermità, la qual era originàriament part de la torre de vigilància del castell musulmà. Així i tot, l’ermita de Sant Miquel, o el que queda d’ella, encara domina des de dalt de la seua muntanya el terme del qual en el passat fou la Vila i Honor de Corbera.

            En l’actualitat, i des del 24 d’abril de 1996, l’edifici està considerat Bé d’Interés Cultural.

            Seria oportú que l’administració pertinent dignificara el que resta d’aquesta bella construcció, el seu complet abandonament, així com un accés imposible, estàn deixant pedre un dels edificis medievals més singulars de la Ribera.

            Bibliografia relacionada.

           

            RODRÍGUEZ NAVARRO, Pablo. “Da struttura defensiva ad eremo (II); il caso di San Miguel in Corbera (Spagna). En: BERTOCCI, S y PARRINELLO, S (ed.). ARCHITTTURA EREMITICA. SISTEMI PROGETTUALI E PAESAGGI CULTURALI. Florencia: Edifir, 2013. p. 398-404.

            VERCHER LLETÍ, Salvador. L’ermita de Sant Miquel de Corbera. Corbera: Ajuntament de Corbera, 1998.

Pablo Clari Hidalgo. Març 2016.

Apunts sobre un reliquiari medieval nord-europeu a la Seu de València. 

            L’article que a continuació llegireu és un extracte d’altre realitzat i inèdit. L’explicació l’heràldica que aneu a veure, és la d’un reliquiari que es conserva a la Catedral de València amb un origen que no es sap amb certesa, encara que la seva cronologia estaria en la forca de la segona meitat del segle XV. I perquè no faig una descripció de la pròpia peça? Té l’explicació següent, el reliquiari en sí ja té molta informació amagada, tanmateix, l’heràldica queda com un dels únics fils per esbrinar la seva història, per tant, quedarà per altre moment.

            Una de les coses que tenim clares a ell, és que és d’origen nòrdic, per la tipologia iconogràfica representada i la llengua emprada.  A continuació donarem unes pinzellades sobre el que es sap d’aquest, avui en dia, esperem que al llarg de les posteriors investigacions es doni l’opció de saber més.

       Els escuts que tractem els tenim a la part inferior del reliquiari els quals flanquegen la teca central.  Formalment seran descrits de la següent forma:

-     El primer és un escut de forma espanyola –consagrada  a partir del segle XVI – en el camp un creixent supra una flor de lis. Es tracta de dues nissagues unides i per tant no és brisura.

-     L’altre, escut de forma espanyola en el camp un unicorn rapant[1].

Detalls dels escuts heràldics burinats al reliquiari. Alberto Saiz © Catedral de Valencia.

       Una vegada vist açò, hi ha que recordar unes coses: els escuts de forma espanyola tenien com a tret característic, una lleugera punta en  la part inferior. La segona, és que aquests no van amb els color distintius i per tant les descripcions anteriors han quedat amb algunes mancances, que podrien ser determinants.

 Posteriorment, s’ha realitzat una recerca per la web i bibliografia adient i s’ha trobat un nombre elevat d’escuts heràldics que comparteixen els elements descrits.

         El primer, amb la lluna creixent i la flor de lis el tenim localitzat a dues localitats de Catalunya: Senant i Folgueroles (la primera pertanyia al comtat de Barcelona i la segona al d’Osona). Ambdues, comparteixen elements heràldics – que no l’escut, ja que és de cairó[2] – i que a l’espera de trobar  quelcom relació, no podem citar amb exactitud.

        El següent escut, amb l’unicorn rapant, ja donem per sabut que no pertany a la Corona d’Aragó, ni Castella. Les famílies de les que hem trobat referència d’aquest  tenim que buscar-les a França, i  especialment als territoris que avui dia són Alemanya i Àustria.  Per començar, del primer país, l’exemple trobat és una família amb el cognom Cabanes[3], provinent de la zona de la Provença (Trets, Aix i Marsella) . Amb tres rames existents, la més antiga posseïa la baronia de Viens i els senyorius d’Oppedette, San Quintin  i Saint Savournin en HauteProvence. El primer, per cronologia, Pere Cabanes, es casat el 1493 a Trets amb Anne Tremelat. La descripció de les seves armes, és com la vista anteriorment, tanmateix a aquesta hi ha color : en camp de gules  un unicorn rapant d’argent.

            Pel que fa la zona de l’Imperi, l’actual Alemanya – inclús Àustria -  hem trobat una gran quantitat de famílies que contenen l’unicorn com a element principal de les seves armes heràldiques. Algunes d’aquelles són les següents : Brumby, Giengenan der Brenz, Oberried, Röslau, Scharzfeld, Tengen alt, Thülen, Waldenfels, Van Restorff, Schwäbisch, von Virchovist, NussdorfoSeefeld.  Les variants d’aquests els trobarem als colors del camp i del mateix animal, el que ens impossibilita encara més la tasca.

          Per acabar, sols es pot dir que ací hem donat una pinzellada a una pintura que és immensa i la qual completarem, si podem, al llarg d’aquests anys. El nom pel qual és coneguda la peça – per als més curiosos – és el “Reliquiari Germànic”, encara que acadèmicament seria el següent : “Reliquiari dels desposoris místics de santa Caterina”. L’explicació del canvi de titulació, la deixarem per altre moment.

Ferran Castelló Domènech.

---

[1] A la descripció de l’heràldica, tinc que agrair l’ajuda de l’arxiver de Sueca, Joan Pi, per la seva incansable ajuda i persistència en aportar més.

[2] Segons se’ns ha comentat, la disposició de les armes dins un cairó, és una normalització contemporània, per tant, queda oberta una possibilitat.

[3] Vist a la pàgina http://genobco.free.fr/provence/Cabanes1.htm  el dia 13 de maig de 2015.