Representacions de les esposalles místiques de santa Caterina i sant Wolfgang, a un reliquiari de la Seu de València.

            A continuació tractarem dos dels sants representats al Reliquiari Germànic, o de Santa Caterina, del que ja esmentarem la seva heràldica.  Al global de la peça hem trobat que algunes representacions de sants que tenen moltíssimes coincidències amb gravats germànics que van, des dels més antics del 1450, a altres ja dels segle XVI, segurament copies d’alguns no conservats.

            El canvi de pensament, i l’arribada de la Devotio Moderna, entre finals del segle XV i inicis del següent, s’estendrà pels territoris del nord,  el que ens fa pensar que aquesta peça és un altar portàtil de caràcter privat[1]. L’especialista en historia de l’art medieval, Juan Vicente Garcia Marsilla, ens diu que les imatges de la llar eren una forma de “materialització ostentosa de la religiositat”[2], i el fet de que la peça estudiada continga relíquies d’alguns sants, ens reafirma que a la família a la que pertanyia era d’un estatus elevat.

 Sant Wolfgang amb els seus diferents atributs.Foto de InmaTraver©IVC+R. 

De les representacions que apareixen, avui detallem dos que ens poden esclarir la seva procedència i la causa de la seva creació. El primer d’aquest és d’origen germànic conegut com Wolfgango de Ratisbona, monge benedictí canonitzat el segle XI, soterrat a Ratisbona, molt prop de Nuremberg, Munich, i de la ciutat on morí. D’on curiosament es situa dins un triangle al sud d’Alemanya del que surten una gran multitud de gravadors, entre ells, Albretch Dürer. Pel que fa al sant, hem tingut problemes per trobar alguna representació. Els seus atributs son els d’un bisbe – mitra i bàcul – però hi ha un element que varia a algunes representacions, la destral. Alguns l’associarien al seu martiri, tanmateix , sent eremità sol·licita a Jesucrist on devia parar per viure i construir el monestir Salzkammergut, llavors li ho assenyala amb aquesta, una vella tradició germànica (Beilwurf), símbol de la presa de possessió d’un territori. Aquest element va aparèixer al segle XV en les realitzacions de la regió de Salzkammergut (Àustria), ja que justificaven d’aquesta forma les terres de l’abadia del sant[3]. També apareix amb un monestir, possiblement,  per haver dedicat part dels seus anys a la vida monàstica i on seria soterrat, sant Wolfgang.

L’última escena de la que anem a parlar és la dels “Esposalles místiques de santa Caterina”[4]. Per saber-ne més d’aquesta observarem diferents factors o elements que la conformen, i determinarem el que representa al reliquiari i donar-li una explicació. Iconogràficament la imatge de la santa  es desenvolupa i popularitza a França al segle XI i s’estén al llarg de la següent centúria, arreu d’Europa gracies als croats[5].

            L’escena és una de les més discutides de la vida de la santa, ja que apareix cap el segle XIV. Sent popular cap la fi de l’Edat Mitjana i inicis de la Moderna, probablement pel resultat de l’experiència mística dels anys 1300-1400 i de la descripció de la unió de l’anima amb Déu, llenguatge propi de la literatura amorosa. Com bé diu Gonzalez Hernando, era un recurs poètic comú dins els escrits hagiogràfics, escrits que parlen de la vida dels sants, on es descrivia a les santes com “novies de Crist”, com una unió espiritual.

Esposalles de santa Caterina. Foto de InmaTraver©IVC+R.

            De l’escena tenim diverses interpretacions, la de Reau, Hall, Coulson, i Metford. El primer, conta que un ermità és el que li mostra a Jesús com a espòs digne de la bellesa de la santa. James Hall, com l’anterior, ens parla del regal que fa l’ermità a santa Caterina amb la imatge de la Verge i el Nen i proppassat un temps, desprès d’oracions, Crist nen va girar la cara cap ella i li posà l’anell al dit. Ara bé, els dos exemples següents son totalment diferents als citats a dalt. Coulson creu que la conversió de la santa fou determinant, llavors va ser premiada amb el matrimoni místic amb el Jesús nen, sent la mateixa mare d’aquest la que col·locarà l’anell a Caterina. Pel que fa a Metford, ens afirma que és la mare – la Verge Maria – qui s’apareix a la santa en meitat del desert d’Alexandria, entregant al seu fill com espòs. Vistos tots, els dos primers autors retraten més precisament el que s’observa a la peça. La santa amb les mans oferents a Jesús, a l’esquerra agenollada, a la dreta la Verge – entronitzada – fa de tron al Nen que ofereix l’anell del matrimoni a la primera

            Com a conclusió, pensem que aquesta peça podria realitzar-se per una donzella en els moments previs del seu matrimoni.

Si vosaltres teniu ganes de més història d’aquesta peça, no deixeu de llegir-nos, encara queden algunes coses que saber!!

Ferran Castelló Domènech.

---

[1]PIQUERAS SÁNCHEZ, Norberto; BLAYA ESTRADA, Nuria i JEREZ MOLINER, Felipe : Gravats Mestres. L’empremta d’Albrecht Dürer i Lucas van Leyden en la Col·lecció Mariano Moret (catàleg d’exposició), Centre Cultural La Nau de la Universitat de Valencia. Sala Estudi General, del 29 de novembre 2012 a 17 febrer 2013.

[2]GARCIA MARSILLA, Juan Vicente, Art i societat a la València medieval. Valencia. Editorial Afers. 2011. Pàg. 146.

[3] REAU, Louis; Iconografia del arte cristiano. Ed. Serbal. Barcelona, 1995. Dins del tom 2 volum 5, pp. 353-355.

[4]La major part de la informació s’ha extret dels següents articles :DELENDA, Odile; “Los desposorios místicos de santa Catalina de Alejandría, reaparición de un lienzo de temática inédita en la obra de Zurbarán”, en Archivo Español de Arte LXXXIV, 336. Madrid, 2011. Pp.380-389.

RESPALDIZA LAMA, Pedro J, "La pintura mural de los desposorios místicos de Santa Catalina en San Juan de la Palma de Sevilla". Laboratorio de Arte. Departamento de Historia del Arte, 15. Sevilla, 2003, pp. 349-356. Ed. Universidad de Sevilla. Secretariado de Publicaciones.

GONZALEZ HERNANDO, Irene, “Santa Catalina de Alejandría” en Revista Digital de Iconografía Medieval, vol. IV, nº7, 2012, pp.37-47.

[5] A Alemanya, va ser inclosa junt a santa Bàrbara i altres sants dins dels Catorze Sants Intercessors. Dins d’ÚZQUIZA RUIZ, Teodoro; Simbología iconográfica de los santos. Colección Temas de nuestra fe. Ed. Revista Sembrar, Burgos, 2012. Pp. 38 i 41.Un grup de catorze sants units per la seva virtut principal, la protectora, més forta amb tots junts. El seu culte apareix a finals del segle XIV, al sud d’Alemanya, a un convent de Dominics a Ratisbona. Difós per ordres mendicants, especialment a l’àmbit germànic. Encara que la forma en la que es sol representar no transcendeix, del tot, el tema que tractem, la gran major part foren realitzades a la zona anteriorment dita i als segles XV i XVI.  I en la triada de les Verges capitals que s’anomenaven “die dreiheiligen Madeln”, junt a santa Margarida i Bàrbara. Al contrari que santa Caterina de Siena, l’historia de la santa que apareix al nostre reliquiari, no es basa en ningun document. En REAU, Louis, 1995-2000. Tom2, volum3. Pp.273-284.