Al
següent article volem mostrar la mobilitat existent durant l’edat mitjana entre
els diferents regnes europeus per part de diferents artistes. Aquests moviments
migratoris van marcats, sobretot, pel gust de l’època i la demanda que aquest
generava, i que feia que els artistes els mogueren buscant noves societats
interessades en el seu art.
Els
regnes peninsulars són durant tota l’edat mitjana un espai de colonització
artística tant de francesos com flamencs, així com d’italians amb posterioritat.
Durant
els últims segles de l’edat medieval, són més receptius els models nòrdics, ja
que els pintors autòctons destaquen el realisme i el detallisme del nord
d’Europa.
Però
com venen aquestes peces, com s’importen? S’usen dues vies comuns, els encàrrecs
als artistes, els quals tenen un major valor, ja que són realitzades a propòsit
per al client, o la compra de peces ja realitzades a mercats i fires. Arreu d’Europa trobem un vertader mercat d’art, és
per això que trobem mercats i fires específiques de pintura, d’escultura o
d’orfebreria.
Les
obres que vénen del nord d’Europa són:
Nòrdiques:
d’aquesta zona s’importen dos tipus d’obres, les taules pintades per grans
pintors, normalment destinades a les esglésies, o els menuts tríptics mixtes
que barregen talla i pintura.
A
València destaca el Grup de bronze de
l’església de Sant Martí, es tracta d’una obra realitzada per encàrrec feta
a Flandes a finals del segle XV i que fou portada pel mercader Domènech
Perandreu, qui va pagar aquest trasllat, demostrant l’interés per les obres estrangeres.
Aquest trasllat es va realitzar desmuntant les escultures en quaranta peces,
per a facilitar així el treball. El grup escultòric mostra a sant Martí, qui va
a cavall tallant la seua capa per a donar-li-la a un vagabund que està
morint-se de fred.
 |
| Grup escultòric de Sant Martí. 1495. València. |
Angleses:
els alabastres anglesos, són els que més èxit tenen entre els clients
valencians. Destaquen les escultures funeràries així com els menuts retaules
realitzats a Londres i a Nottingham. A l’Anglaterra, sabedors de la fama que
aquestes peces tenien arreu d’Europa, començaren a produir un art seriat amb
temes estandarditzats. Van tenir molt d’èxit, pel bell material emprat i
sobretot pel baix preu que les peces tenien.
A
part de la compra d’aquests objectes artístiques del nord d’Europa, també eren
molts els artistes que venien a treballar a terres aragoneses. Per descomptat
que no es traslladen els millors, ja que aquests es queden als seus tallers
natals, però si que trobem un cert corrent d’artistes que es mouen per Europa,
dirigits pel mercat artístic.
La
ciutat de Barcelona va acollir una quantitat evident d’escultors alemanys, per
exemple Michael Lochner, qui va realitzar el timpà de la catedral de Sant Eulàlia
de Barcelona, i al que se’l considera l’introductor de l’art germànic a
Barcelona.
Però
el detallisme escultòric extrem no sempre va agradar, i trobem el cas de Alejo
de Vahía, qui el 1474 realitza una dormició de la Verge Maria, la qual es
conserva a la Catedral
de València, amb un realisme tan potent que no va agradar excessivament i
l’artista va decidir abandonar València i traslladar-se fins a Palència.
Una
època daurada en quant a l’arribada
d’artistes, hem de destacar el regnat d’Alfons el Magnànim, qui va encarregar
portar al regne els més famosos artistes que poguera, és per això que trobem
platers i brodadors italians, sastres i sabaters francesos, escultors catalans,
dàlmates i italians, cantors francesos i anglesos o fusters mudèjars. Tots
units van crear al regne de València una de les corts més opulentes d’arreu
d’Europa.
Junt
amb els que venen i es queden, trobem també artistes itinerants, els quals no
fan un únic trasllat, sinó que la seua vida es basa a realitzar diferents
viatges buscant clients, sense una estança fixa.
Un
exemple és Alfonso Sedano, d’origen burgalés qui, després de passar per Itàlia,
el 1486 el trobem a Palma de Mallorca realitzant un retaule de sant Sebastià
per a la catedral acabant la seua vida, a partir de 1490, a Burgos.
Els italians i la Corona d’Aragó: La relació
de la Corona
d’Aragó amb Itàlia és diferent, ja que part del sud de la península Itàlica
pertany a la corona aragonesa, tanmateix aquest contacte polític no va suposar
mai que el nou art Italià, el renaixentista, destacara excessivament a València.
A
València trobem a Julià Florentí, qui va realitzar els relleus del cor de la
catedral de la Seu
valenciana. A la seua obra trobem una fusió del gòtic internacional amb el clar
coneixement renaixentista. El treball d’aquest rerecor va causar gran impressió,
però en cap moment aquesta creació va suposar un canvi cap al classicisme dins
de l’art valencià, sobretot perquè l’escultura mai no va ser un art molt
arrelat a la València
medieval. Actualment aquest relleu es troba a la sala capitular del temple, des
de que el 1942 es decidira desmuntar el cor.
A
Nicolau Florentí, se li va encarregar que realitzara les pintures de l’absis de
la Catedral
de València, però realitzant les proves va morir. Es va optar, en este cas, per
demanar aquest treball a dos pintors també italians, Paolo de Sanleocadio i
Francesco Pagano autors dels conegudíssims àngels músics de la Catedral de València.
Aquests frescos són considerats les primeres pintures plenament renaixentistes
de tota la Península
Ibèrica, estan realitzats amb tot tipus de luxe, i amb
pigments de primera qualitat com el blau de lapislàtzuli o el daurat, amb pa d’or,
els mostren una sèrie d’àngels que apareixen fent sonar una sèrie d’instruments
perfectament representats amb tot tipus de detall.
 |
| Àngels músics. Capella major, catedral de València. |
També
trobem diferents castellans que treballen a la Corona d’Aragó, com és el
cas de Bartolomé Bermejo, qui va nàixer a la ciutat de Còrdova, va viatjar pel
nord d’Europa, Flandes, per a finalment establir-se a València, on va realitzar
el retaule de Sant Miquel del Senyor de Tous, pintura en la qual vegem ja
clares influències renaixentistes, i en la que apareix sant Miquel triomfant fent
front al dimoni, al costat el comitent de l’obra, el qual el trobem en actitud
orant als peus del sant. Finalment, Bermejo moriria a la ciutat de Barcelona.
Així,
doncs, podem concloure que el final de l’edat mitjana i principi del
renaixement, comença a moure’s arreu d’Europa un mercat internacional que no
suposa únicament el moviment de peces artístiques, sinó que comporta també el
flux de molts artistes, els quals recorren diferents països a la recerca de nous
clients o treballs, o amb intenció d’expandir la seua fama.
Pablo Clari Hidalgo. Maig 2015
Bibliografia.
YARZA LUACES, Joaquín. “Tendencias del arte en la Corona de Aragón c. 1500.
Movilidad de los artistas”, en La Mediterrània de la Corona d'Aragó, segles XIII-
XVI VII centenari de la Sentència arbitral de
Torrellas, 1304-2004: Congreso Internacional de Historia de la Corona de Aragón 18 2004 Valencia, Vol. 1, 2005,
p.1611-1647
