ELS ÁNGELS MÚSICS D’ANINYON.

A la Catedral de València.

 

Reliquiari dels Corporals d'Aninyon.
Foto. Alberto Saiz.

Aquesta setmana vos parlem d’altra peça conservada a la Catedral de València, és la coneguda amb el nom de “Corporals d’Aninyon”, procedent també del gran dipòsit realitzat pel monarca Alfons el Magnànim en la primera meitat del segle XV, però els quals tenen una historia anterior. La realització de la peça, com veurem, es podria fixar a unes dates que emmarquen els anys finals del segle XIV i els inicials del següent. Fet que podem corroborar per la seva aparició a alguns inventaris ans no podem confirmar-ho del tot per la mancança d’algunes parts.

Per parlar primer dels àngels músics, farem  una breu introducció a la formació de les relíquies. Abans d’acabar a les mans del rei, els corporals van sobreviure a un incendi a l’església de Nuestra Señora del Castillo d’Aninyon, nom donat per la seva ubicació a la mateixa fortalesa. Per a la gent que desconeix el que és un corporal, simplement son llenços blancs que al llarg de la litúrgia s’estenien a sobre de l’altar.

Tornant a l’arquitectura, es creu que el temple estava construint-se abans del segle XIII, perllongant-se aquesta tres centúries després. De l’edifici més antic encara es conserva un apartat denominat reliquiari en forma de torre, on es conservarien els corporals i altres peces de gran vàlua. Al segle disset, la seva autenticitat va quedar provada  davant el Tribunal Eclesiàstic de Calatayud.

Formalment, el reliquiari ha sofert els avatars de les guerres que assoliren els territoris peninsulars, des la seva formació, fins l’actualitat. Així i tot, sols manca de la peça original la seva base, que mitjançant les descripcions consultades tenia sis “cayres”, pel que es creu que seria estelat i els esmalts de la Casa Reial d’Aragó.

Detall de l'astil amb l'ángel
           i el salteri.

Els nostres músics apareixen a l’astil –mànec- , entre l’anterior part esmentada i les relíquies dins la teca circular, amb una exquisida decoració. Només aquesta podria ser suficient per un estudi propi.

La part central està subdividida en altres tres menors i en una forma hexagonal en la que estan inserits els àngels musics. La macolla, o nexe, del reliquiari és la típica per la seva època en la que apareixen altres tants serafins orants, de perfil o de cara. Com veurem a continuació, el grau de detallisme es increïble, ja que recordem que la seva altura total és poc més de trenta centímetres i les representacions no superaran els cinc centímetres.

Ángel músic amb la cítara.

Pel que fa als àngels que porten els  instruments musicals, els tenim dalt i baix del nexe, entre ciris, fent un total de sis. En la part superior tenim dos instruments de corda polsada i un de percussió, son la cítara, l’arpa i un tambor. Aquest últim tots el coneguem i podem imaginar-lo, al igual que el segon. Tanmateix, el primer podria esmentar-se com una guitarra actual ja que el seu nom derivarà  d’aquest.  Si  volem veure una representació de major grandària la podem veure a la Catedral de Valencia i els seus Àngels músics, just a l’esquerra del  àngel que porta la pandereta.

La resta d’instruments que hi ha a la part inferior també apareixen representats a la Seu valenciana, com l’orgue portàtil i el llaüt, de vent i corda polsada respectivament. El que ens resta, també de l’última família citada, rep el nom de salteri . D’aquest darrer s’ha conservat actualment una derivació a la zona dels pirineus.

Per acabar hi ha esmentar que la citada peça ha estat restaurada per l'Institut Valencià de Convervació i Restauració, IVC+R, al departament de Metall i Argenteria, ubicat a Castelló.