Habitants d'Aielo de fa més de cinc-cents anys.

Aquest breu artícle va ser publicat el passat estiu al llibre de festes d'agost de 2016 d'Aielo de Malferit (Vall d'Albaida), no és més que una lectura d'un morabatí trobat a la documentació de l'Arxiu de Regne. 

         Una vesprada em trobava llegint documentació a l’Arxiu del Regne de València per a la meua investigació, centrada en la Ribera del Xúquer i la seua cristianització des del segle XIII, quan de sobte, dins d’un lligall d’Alzira i el seu terme, em vaig trobar amb un morabatí, sembla ser, inèdit de 1433, al que apareixia Aielo, Cayren i Beneixida de Jaume de Malferit. De seguida em vaig posar en contacte amb Ferran Castelló, company meu d’Universitat, per a fer-li-ho saber, i al cap de pocs dies em va proposar que ho plasmara al vostre llibre de festes, per a què tots vostés poguessen saber un poc més de la història del seu poble.

            Per a començar explicarem breument què és el morabatí. Entre els anys 1265 i 1266 esclataren al regne castellà de Múrcia una sèrie de revoltes per part de grups de musulmans contra el poder cristià. La reina de Castella, na Violant d’Aragó, qui era esposa d’Alfons X el Savi i filla de Jaume I, va demanar ajuda al seu pare per a poder aplacar aquestes revoltes. El morabatí va nàixer en aquest moment, en què Jaume I necessitava finançar aquesta campanya contra els rebels musulmans i al mateix temps va veure la posiblitat de poder crear un nou impost per a recaptar diners i garantir l’estabilitat del sistema monetari. El morabatí (maravedí en castellà) és una moneda típica a la península Ibèrica que tenia un valor de 7 sous. És aquest el motiu pel qual, es decideix que el pagament d’aquest impost s’efectue cada 7 anys, sumant un total de 7 sous (1 morabatí) per foc o habitatge). Va ser aplicat fins a l’any 1764 quan Carles III d’Espanya va decidir suprimir-lo.

     En aquest cas és molt interessant i curiós l’estudi d’aquest document. Amb el següent morabatí podem conèixer quantes cases hi havia a Aielo el 1433 així com qui era el cap de família, i al voltant de quanta població comptava Aielo aquest any. Al mateix temps, i realitzat un estudi onomàstic, podem saber quants cristians i quants musulmans habitaven aquestes terres fa quasi sis-cents anys.

         Si ens centrem ja al document, al llistat de la localitat d’Aielo trobem els següents noms, Mahomat Eça, Çat Çuleymen, Mahomat Albiarí, Puçol, Amat lo Vell, Agmet Ubaquer, Abdallà son germà, Çaat Peralta, Cami Oriol, Mahomat Perelli, Mahomat Barraxit, Abraham Barraxit, Azmet Tammar i per últim, Azmet Azquer. Calculant una mitja de quatre inquilins per casa, si trobem 14 caps de família, la mateixa quantitat que al Morabatí de 1421, podríem deduir, per tant,  que al lloc d’Aielo trobaríem un total de 64 habitants, majoritariament musulmans. Comparant aquest morabatí amb el de 1421, que exel·lentment va treballar Abel Soler a l’obra Aielo de Malferit. Geografia, història, patrimoni. podem trobar alguns noms que coincideixen, com és el cas de Mahomat Albiarí, Çat Peralta, Mahomat i Abraham Barraxit i Azmet Azquer.  De les catorze famílies que trobem l’any 1433, fixant-nos en els noms, podem trobar una gran majoria de noms musulmans, destacant quantitativament el nom de Mahomat, amb un total de quatre inquilins que comparteixen aquest nom.

      Si ens desplacem 3 kilòmetres, ens trobem amb l’alqueria de Cairent, la qual comptava amb quatre famílies, la d’en Marià Roces, en Llorenç d’Avinyó, n’Antoni d’Avinyó i en Vicent Boix, els quals, amb quatre inquilins per casa, sumarien un total de setze habitants al lloc de Cairent.

A.R.V. Mestre Racional. Doc. 11788. Fol. 13r

     És interessant que junt amb aquest document vaig trobar també un morabatí de Beneixida d’en Jaume de Malferit (cognom que posteriorment es convertirà en el segon nom d’Aielo). És important aquest morabatí, no tant pels noms que en ell apareixen, sinó perquè ja mostra, a la primera meitat del segle XV, les propietats que tenia el senyor de Malferit, com és en aquest cas Beneixida.

       Així doncs, és oportú ressaltar la importància que els morabatins tenen, sobretot per a l’estudi demogràfic i al voltant de l’urbanisme històric, ja que mitjançant aquest registre, podem saber quants habitatges conformaven el lloc d’Aielo i quins eren els caps de família en aquell precís moment.

        Res més que incloure, donar les gràcies a l’exel.lentisim Ajuntament d’Aielo de Malferit i a la comissió de festes per acceptar la meua participació en aquest llibret de festes 2016. 

Pablo Clari Hidalgo. Maig 2017

El portapau de sant Jerònim.

Les joies de la Catedral. 

El portapau de sant Jerònim.    

Benvolguts parràners, hui anem a tractar-hi dues peces que a la vegada són tant belles com enigmàtiques, per les incògnites que hi ha darrere d’elles.

Es tracta de dos portapaus que actualment es conserven, des de fa uns mesos, al Museu de la Catedral de València. Un és conegut, com el de Sant Jerònim,  l’altre del Nen Jesús. Ambdós seran mostrats en dues ressenyes separades, degut al seu detall tècnic i artístic.

Portapau de sant Jerònim. Fotografía Joaquín Poquet©

Començarem explicant què és un portapau i per a què s’empra dins la litúrgia cristiana, després parlarem històricament i descriptivament d’aquesta.

El portapau és un objecte religiós destinat a donar el bes de la pau en la missa cristiana, i des de la Baixa Edat Mitjana la seva composició ha continuat sent la mateixa, evolucionant sols els elements arquitectònics que la decoren i que van seguint el gust de l’època. Si als segles de l’Edat Mitjana tenim “chapitells”, gablets o arcbotants; per contra, al Renaixement trobarem volutes, columnes i frontons seran els elements més comuns. A la part central, on es troba la figura principal, a sovint trobem escenes de la Passió de Crist, la Verge o a sants patrons de l’església a la què pertanyien.  A la part posterior, com veurem a les imatges, l’ansa és una figura monstruosa que de forma simbòlica s’identificava amb el maligne, derrotat per “la pau de Crist”.

       Bé doncs, la peça que tractem aquesta primera setmana és la del sant penitent, està datada en la primera meitat del segle XVI, i empra com a materials principals l’argent daurat, mareperla, pedres precioses i esmalts. Utilitza el repussat, cisellat, fosa d’elements, pintura i esmaltat com a tècniques. L’origen d’aquesta peça és una incertesa, tanmateix alguns especialistes citen la possibilitat de què procedesca del monestir de sant Miquel dels Reis, pertanyent a l’Odre Jerònima.  A falta de documentació que ho acredite, podem elucubrar amb dues possibles dates d’arribada ¿Al tresor de la catedral?, les dues al segle XIX. La primera es tractaria del 1812, quan la ciutat de València va ser setiada per l’exercit francés, amb la Guerra de Regència, un exemple d’aquests moviments és la creu Lignum Crucis conservada al reliquiari de la Catedral, la qual es conserva a la Seu valenciana des d’aquest moment. La segona data seria la de 1835, quan tots els monestirs de l’Estat Espanyol sofriren la desamortització dels seus béns.

Detall lateral de l'ansa. Fotografía Joaquín Poquet©

Descriptivament, el portapau, està conformat per una estructura arquitectònica: un pedestal amb entrants i sortints, unes pilastres clàssiques decorades a candelieri i volutes als capitells.

Trobarem ornamentació en relleu, cartel·les o mascarons, mènsules entrellaçades, algunes d’elles esmaltades en el pedestal i l’entaulament. Enmig de les anteriors parts, i emmarcat dins les pilastres, columnes i a baix d’un arc de mig punt sobre mènsules, decorat amb puttis alats, tenim al protagonista: sant Jerònim agenollat i amb tots els seus atributs: la pedra a la mà, un lleó, un crucifix, barret cardenalici i una bíblia oberta. Totes elles peces de una grandària minúscula, esmaltades. De fons i al mateix temps de suport vegem un fragment de mareperla, que representa la cova on es trobava el sant.  Tot queda culminat amb el frontó triangular que resguarda a Déu pare i l’Esperit sant, flanquejat als vèrtexs per àngels genuflexos orants.

A la part posterior, de plata daurada també, hi han gravats elements decoratius geomètrics entrellaçats, dels que destaca la flor de lis. Disseny que recorda a l’escola de Fontainebleau, de la primera meitat del segle XVI.

Per a finalitzar, com hem dit a l’inici, l’ansa amb forma de essa (S) representa dues figures, que monstruoses o no, no són religioses. Un mascaró antropomòrfic que surt d’una espècie de tija i fulles, culminada en la seua part baixa amb el cap d’un moltó, tots dos de gran perícia tècnica.

 

Detall de l'imatge principal. Fotografía Joaquín Poquet©

Com a conclusió, aquesta peça conserva elements de molts portapaus contemporanis d’arreu d’Europa. Per exemple, el més evident són les columnes balustrades, com els que es conserven a Llerena, Sevilla o el del museu diocesà d’Albarrasí, en aquest cas, amb els fusts de cristall verd. Pel que fa al pedestal i entaulaments, poden ser sortints o plants,  els frontons corbs o triangulars, decorats o no amb cresteria, volutes o figures diverses, diferents per tant al cas valencià. Pel que fa al quadre central, on es representa l’escena principal, hi tenim veneres, nínxols, arcs de mig punt o simplement relleus treballats. Per acabar, a l’ansa, totes aquestes  peces revisades per a l’elaboració del text, al igual que la de la seu valenciana, presenten animals fantàstics sobretot dracs, com el citat d’Albarrasí, amb uns detalls exquisits.

Ferran Castelló Domènech.

Bé!!  Parraners, vos esperem a l’entrega vinent!! Sigau bons!!

Agrair a Joaquim Poquet Moreno, Gestor Cultural del Museu de la Catedral per les fotografies de l’article.