dimarts, 20 de desembre del 2016

XVII Assemblea d'Història de la Ribera.

            Els passats 18, 19 i 20 de novembre els parran vam tenir el gust d’assistir a la XVII Assemblea d’Història de la Ribera, la qual es va celebrar a la Pobla Llarga. Es tracta d’un congrés que es realitza cada dos anys a una localitat diferent de la comarca valenciana des de l’any 1979, impulsada per l’escriptor valencià Joan Fuster.

            La secció principal de l’assemblea va estar dedicada a “Vil.les, alqueries i cases de camp. Poblament dispers, noves poblacions i urbanitzacions de la Ribera del Xúquer”, centrat en l’àmbit de la comarca, a més de la secció Misael.lània, a la qual té cabuda des de la història general, l’art, la geografia, el patrimoni…

            El públic va respondre afirmativament com sempre ho fa a les diferents assemblees que s’han realitzat, ja que es tracta d’una cita de gran importància entre professors, estudiants, catedràtics, historiadors, cronistes, arqueòlegs, geògrafs, que exposen les seues investigacions vers a la història de la comarca, que posteriorment es convertirà en una publicació que aglutinarà totes les investigacions presentades.

            El congrés es va dividir en diferents sessions. Les dues primeres el divendres dia 18, al voltant de la història antiga i medieval. El dissabte 19, vam continuar amb la història medieval, la història moderna i patrimoni i urbanisme. Finalment el diumenge es va realitzar la quinta sessió centrada en la història contemporània.

            Jo mateix vaig tenir el plaer de participar amb dues comunicacions, ambdós dins de la segona sessió, la d’Història Medieval. Una primera comunicació centrada en la Granja de Sinyent quedà inclosa dins de la secció monogràfica, dedicada al poblament dispers. La segona comunicació, dins de l’apartat de Misel.lània, va estar dedicat a l’estudi de dos forns medievals, el de les alqueries de Polinyà i Sinyent.

            A continuació vos deixe amb els resums de les dues comunicacions, a l’espera de la publicació del llibre que esperem per al 2017.

            L’ALQUERIA I GRANJA DE SINYENT. POLINYÀ DE XÚQUER

                        A l’edat mitjana el que hui coneguem com la Ribera es trobava repleta d’alqueries disseminades que formaven part de viles, o pobles. Al cas de la vila i honor de Corbera, trobem, entre moltes altres, l’alqueria de Sinyent (hui en dia al terme de Polinyà de Xúquer).

            Es tractava d’un llogaret situat vora el riu Xúquer, a mig camí entre Sueca i Alzira, del qual únicament ens ha restat el que seria l’edifici més important i que hui en dia rep el nom de granja de Sinyent.

            A la següent investigació realitzarem un recorregut històric tant per l’arquitectura de l’edifici, com de la mateixa propietat, des dels seus orígens en una possible vila romana, passant per l’època islàmica, i sobretot a partir de l’edat mitjana, moment en què comença a augmentar la importància de l’edifici al incloure’s dins de les propietats del monestir de Valldigna, passant per desamortització de Mendizábal al segle XIX, moment en el qual passa a mans privades, fins arribar a les nostres dies.

Presentació granja de Sinyent. Imatge: Chelo Clari Hidalgo


ELS FORNS DE LES ALQUERIES DE POLINYÀ I SINYENT: 1432-1465
 Anàlisi d’unes instal·lacions de reialenc
            Arran de la conquesta del nou Regne de València per part de Jaume I, es van imposar una sèrie de monopolis feudals que van permetre canalitzar, controlar i fiscalitzar la producció dels camperols, exemples d’aquests són les  carnisseries, pescateries o forns.
            Totes aquestes infraestructures es localitzaven a les diferents alqueries que, diseminades pel territori valencià, oferien els seus serveis als pagesos que les habitaben.
            Amb la investigació de dos forns durant la segona meitat del segle XV, un a Polinyà i un a Sinyent, ambdós dins de la vila i honor de Corbera, podem observar que la mobilitat de les persones a l’hora de treballar no és una cosa nova.
            La investigació es centra amb l’estudi dels dos forns i tot el que engloben els mateixos. En primer lloc qui són els forners, d’on provenen alguns d’ells i el temps que estan al mateix. També s’estudia l’evolució del preu de l’arrendament, juntament amb el cost de les obres que en ells es realitzen, observant la procedència dels materials, qui són els treballadors, d’on venien en alguns casos i quin salari van rebre.

            Entre comunicació i comunicació vam tenir el plaer de gaudir també, d’algun que altre esmorzar, així com una visita a la Pobla Llarga, amb un passeig pels llocs més importants del poble de la mà de Joan Antoni Cebrià el dissabte al migdia, tot just abans d’un dinar entre tots els participants a l’assemblea, el qual es va desenvolupar com una reunió d’amics.

Dinar 19 de novembre 2016. Imatge. Vite Viñuelas


Pablo Clari Hidalgo.
Polinyà de Xúquer. 20-12-2016

diumenge, 27 de novembre del 2016

1ª BIENNAL. THESAURUS ECCLESIAE THESAURUS MUNDI. XÀTIVA 2016

Després d’un temps sense donar-vos més articles dels que gaudir, tornem a escriure per atendre les vostres apetències. La causa d’aquesta desaparició en combat,  es que els Parran hem estat de voltes a algunes comunicacions. Com és el cas de Pablo, qui va estar a l’Assemblea d’Història de la Ribera, fa molt poc, celebrada a la Pobla Llarga i de la que ens parlarà en l’entrega posterior a aquesta. La meva excusa és la mateixa que la d’ell, tanmateix la meva comunicació va ser la segona setmana de novembre, ací teniu un resum d’aquella.



Vaig ser partícip de la primera Biennal realitzada en Xàtiva, amb el Patrimoni Cultural de l’església com un patrimoni de tots. El lloc escollit pel seu director, Joan Ignasi Pérez Giménez, va ser immillorable, en ple cor de la Xàtiva vella. Just al costat de l’antic hospital xativí i de la Col·legiata, el palau de l’Ardiaca, fou un escenari molt més que apropiat per aquesta.
Aquesta primera Biennal va començar amb un concert inaugural el dia 28 d’octubre de la ma de l’organista de la Catedral de València, Pablo Marquez. Les jornades i les seves pertinents comunicacions es completaren en dos dies, el 11 i 12 de novembre i culminaren amb una visita guiada l’endemà per Sant Francesc, Sant Pere, la Col·legiata i el seu museu.

La comunicació del nostre parraner, Ferran, va versar sobre una de les seves peces d’orfebreria part de la Tesi Doctoral que està realitzant.
Va començar la seva exposició amb una breu historia sobre la formació del reliquiari de la Catedral i el perquè del seu estudi. Ja que aquestes peces havien passat en l’anonimat molt de temps i havien sigut objecte de desig de molts monarques, eclesiàstics i generals militars. Malauradament ens va comentar que moltes d’aquestes van desaparéixer a les Illes Balears i la resta a la Guerra Civil de 1936.  Per això està realitzant aquesta tasca, per recompondre aquelles peces perdudes, mitjançant la documentació exhumada  en la recerca de noves dades.
Reliquiari actual de la Corona d'espines
d'Alfons V.
Aquesta peça és la coneguda per “La corona d’espines d’Alfons el Magnànim” i que actualment resta exposada al Museu de la Catedral de València.
Les relíquies que guarda aquest reliquiari neoclàssic del 1818, són unes de tantes pertanyents al tresor de la Corona d’Aragó, depositades pel mateix monarca que els dóna nom l’any 1437, com a depòsit sobre una quantitat que el Capítol de la Catedral donaria a aquest. Tanmateix, anys enrere, les relíquies i el seu contenidor primigeni apareixen a diversos inventaris de la casa Reial, fruit d’empenyoraments o inventaris de capella.
Al seu origen la peça estava guardada a una tipologia de reliquiari que hem trobat poques vegades a la Corona d’Aragó i si mes a sovint a tallers francesos. També s’ha de pensar, que moltes peces es van perdre per la cobdícia d’altres.
L’evolució més important del reliquiari es va donar en l’Edat Moderna, quan una família de gran puixança, d’origen aragonés i amb senyorius propers a la ciutat de València, per causa desconeguda el modificaren i esmaltaren la peça amb les seves armes, conservant la “corona torsada” original del segle XV i afegint la relíquia d’alabastre de santa Magdalena, també pertanyent a la Corona d’Aragó.

Com hem dit, per desgràcia, aquesta peça va passar per les Illes Balears en la Guerra de Regència on va ser fossa, com moltes altres. Una vegada arribada a la Catedral el 1813, el canonge Pérez Caballero va costejar el cost del reliquiari actual, de taller valencià i amb el seu possible autor en la base.


Si us heu adonat, hi ha informació velada, ja que aquestes dades seran publicades amb motiu de les Jornades organitzades a Xàtiva. Al text de la publicació podreu gaudir de totes aquelles coses que no hem dit. Us convide a descobrir-les, que hem digueu?



dilluns, 3 d’octubre del 2016

L'ahir de Sinyent.

                                                                                                                               
El que vos presentem és un article publicat a la revista 'Papers d'història local' núm. 3, al juliol de 2016. Editada per la diputació de València i l'Ajuntament de Polinyà de Xúquer. 


            Polinyà no destaca en l’àmbit artístic de l’arquitectura per comptar amb grans monuments històrics. Així i tot, podríem destacar l’església parroquial del segle XVIII i algunes cases modernistes dels inicis del segle XX. Però si ens centrem al terme municipal, la cosa canvia: ens trobem amb el Molí de Monsalvà, construït al voltant del segle XV, el qual està immers en un nou procés de restauració; veiem també l’ermita de Sant Sebastià, que si bé està molt reconstruïda, continua mantenint la forma dels seus orígens, també al segle XV. Però hi ha un monument que fins fa poc passava desapercebut, malgrat ser el més vist per la seua localització: es tracta de la granja de Sinyent.

            L’estat de la granja de Sinyent és lamentable. Com que és de propietat privada no ha pogut ser tractada amb la dignitat que un edifici únic es mereix. Uns propietaris amb gens d’interés per l’obra junt a una administració immòbil han portat la granja a l’estat de conservació que tots coneixem, el de ruïna, ben lluny del que va ser segles enrere. Des de fa poc la cosa ha canviat i l’adquisició de l’immoble per AVA-ASAJA vaticina un millor futur per a aquest edifici.

            La llavor d’aquesta investigació la trobem en la redacció d’un treball de màster, en què vaig optar per saber què era exactament eixe edifici, davant el qual passem quasi diàriament i no sabem ben bé què fa ahí ni què feia segles abans. Això em va portar a la recerca de documentació, llibres i articles que m’ajudaren a comprendre’l i intentar donar-lo a conéixer, i a la realització d’un informe juntament amb l’Associació Arc de Mig Punt de Gandia, perquè la granja siga considerada Bé d’Interés Cultural, el més alt dels estatus que un edifici pot tenir a l’àmbit nacional.

            Des d’aquestes línies, i amb el permís de l’Ajuntament, us convide que conegueu la història d’un dels edificis més importants que tenim a la nostra localitat, considerat un dels únics exemples del gòtic civil rural que conservem a València i a Europa.

            Per tal de començar a parlar sobre la Granja de Sinyent, em sembla interessant assenyalar quin era el significat de "granja" per als monjos cistercencs, els seus fundadors, quan van fundar aquesta a  Sinyent, i el que ha perdurat durant més de 500 anys. Segons indiquen Fernando Andrés Robres i els altres editors de l’obra de Fray Tomás Gómez En relación de la visita del real Monasterio de Valldigna a cura de Fernando Andrés Robres, al seu próleg, pàgina 102, les granges eren: “grandes fincas, hasta cierto punto autónomas, casi siempre alejadas del monasterio, y que si bien solían estar en explotación directa bajo la supervisión de un monje, podía también cederse en parte a censo, arrendamiento o en aparcería, según los casos”.

            Els estudis existents al voltant de la granja de Sinyent en el seu conjunt són escassos, podríem dir que quasi inexistents. Entre els pocs estudis, destaca el d’Ignacio Matoses, que va realitzar una investigació a causa del mal estat de conservació de l’edifici en un congrés celebrat a Valladolid, on va donar a conèixer la granja a la comunitat científica. Al mateix temps cal recordar l’arquitecte Federico Iborra, a qui li devem el primer informe per a la catalogació de la granja com a Bé d’Interés Cultural, i és ací on realitza un estudi arquitectònic i històric, buscant datacions i influències a la construcció. Amb aquestes dos investigacions podem donar per conclòs el corpus de publicacions realitzades íntegrament al voltant de la granja de Sinyent, encara que em sembla oportú nomenar a Ferran García-Oliver i Adela Mora Cañada que, als seus estudis sobre el Monestir de Valldigna, han incorporat Sinyent al conjunt del monestir, i també Eugenio Ciscar Pallarés, que ha realitzat una investigació de les diferents granges que pertanyien al cenobi cistercenc de Simat.

            L’actual edifici de Sinyent s’ubica al terme municipal de Polinyà, dins de la partida del Gual, a l’antic poblat, ara inexistent, de Sinyent. El primer que crida l’atenció de l’edifici és la seua localització geogràfica. La construcció es troba al punt intermedi entre Sueca i Alzira, dos dels nuclis més importants de la Ribera, i a més al costat del que va ser l’últim pas sobre el riu Xúquer fins a Cullera durant molts segles. Cal recordar que la paraula gual significa pas a peu, per tant, el nom de la partida prové d’aquest pas, tant a peu com amb barca, que existia prop de Sinyent. Ens trobem així davant d’un indret amb cert interès estratègic.

            A dia de hui no es conserven restes del poblat agrícola o alqueria que hi havia al voltant de Sinyent, i el motiu sembla ser el tipus de construcció del poblat, d’arrel musulmana, que estava construït amb fang, per tant es tracta de construccions de fàcil i ràpida desaparició si no n’hi ha un manteniment continu. El cas de Sinyent no és únic, hi trobem també el cas de Ternils, a l’actual Carcaixent, on del poblat musulmà únicament trobem l’església; igualment del poblat de Pardines, a Albalat de la Ribera, no conservem res; o de Bofilla a Bétera, on únicament es conserva la torre i algunes parets dels habitatges en estat completament ruïnós. Per altra banda, hem de destacar que no existeix cap referència expressa del voltant de Sinyent, encara que sí sabem que es tractava d’una finca agrícola amb una extensió d’aproximadament 500 fanecades. Els jornalers que allí treballaven procedien dels pobles del voltant, com és el cas de Riola, Fortaleny, Albalat o Polinyà, encara que l’ existència de cases al voltant de la granja ens dóna a entendre que alguns serien habitants del propi Sinyent.[1] Un dels senyals que ens demostra l’existència d’habitants a la partida del Gual és l’aparició de ceràmica romana de Sagunt[2], per tant la zona estava poblada, almenys, durant l’època romana.
           
            Els inicis de Sinyent són incerts i no estan gens clars. És a partir del segle XIII quan hi tenim constància clara de l’existència d’un edifici. El dia següent a la conquesta de València per part de les tropes de Jaume I, els terrenys de Sinyent foren repartits, i anaren a parar a mans del cavaller Pere Ferrer de Campredó, primer propietari cristià dels terrenys de la granja. Després de la seua mort, els seus marmessors s’interessaren en buscar un comprador de les seues propietats, unides i homogènies històricament. Finalment el 1328, els terrenys passaren a formar part del Monestir de Valldigna, quan Ramon de Font va decidir comprar per 34.960 sous l’alberg (actual edifici), amb el seu respectiu hort, un colomer, tres magatzems, quatre cases junt a l’alqueria, nou camps per a llaurar, unes cases amb cinc parcel·les un olivar i un hort.[3]
Vista de la porta principal, únic arc construït en pedra,
 baix finestra amb trencallum (columna) gòtic

Encara que els terrenys formaren part del domini del monestir valencià de Valldigna, pertanyien al terme de la Vil·la i Honor de Corbera, per raó d'un privilegi donat a València el 15 de febrer de 1330, mitjançant el qual el rei Alfons IV accepta la compra de Sinyent a Joan, Patriarca d'Alexandria i senyor de Corbera. Des d’aquest moment els monjos cistercencs es van veure amb l’obligació de pagar un arrendament al consell de Corbera. Aquest pagament no sempre es complia, perquè tenim constància que  almenys una vegada no va ser així. L’any 1331, l’abat Font no va pagar els diners corresponents, per tant finalment va haver de pagar un total de 1.000 sous pels anomenats terrenys en concepte de sanció.[4]
             
Durant els primers segles, Sinyent va ser de gran importància per al monestir. De les seues terres es proveïen en bona mida els monjos de l’abadia. La comunitat de monjos a Valldigna mai va ser elevada, però sí que requerien grans quantitats de matèria primera, a més que els germans grangers passaven llargues temporades a la granja[5]. L’existència d’un edifici als terrenys de Sinyent ve donada per la funció que acomplia de magatzem per a les collites dels camps pròxims, però no a totes les granges del monestir trobem aquesta situació. Liber era una alqueria situada a la vora sud del riu Xúquer a mig camí entre Sinyent i Fortaleny que, si bé pertanyia també al monestir de la Valldigna, no hem trobat cap menció als documents de l’existència en ella d’un magatzem. Altre element que ens serveix per a demostrar la importància de Sinyent front a altres granges monàstiques és la possible existència d’una capella al seu interior, la qual seria usada en el moment en què un nou abat accedia al poder i visitava totes les propietats monàstiques. I per últim trobem un tracte de favor en un dels moments de crisi del convent, en què es decideix deixar d'obrar a les propietats dels monjos, exceptuant la granja de Sinyent, Benivaire, Ràfol i Barx, per l’existència d’edificis en aquestes propietats i a la importància que tenien per abastir el monestir al segle XIV.[6]
           
El moment de màxim esplendor pel que fa al rendiment i productivitat de Sinyent el trobem als inicis del segle XV, per a després, i a mesura que passen els anys, convertir-se en una de les granges menys productives de les propietats de Valldigna. El punt més alt quant a producció el trobem el 1424, quan els seus beneficis arriben fins als 2.100 sous, però a mesura que continua el segle el rendiment va minvant i, finalment, al segle XVI els beneficis amb prou feines arriben als 600 sous.[7] En aquest moment es decideix abandonar diferents parcel·les de cultiu, començant així un període de decadència que arrossegarà a la granja quasi a la ruïna total i els seus beneficis deixaren d’aparèixer als comptes del monestir, quedant així inclosos als comptes generals.[8]
           
El segle XVI no va ser especialment bo per a la granja de Sinyent. El seu rendiment va disminuir fins a constituir únicament l’1% de rendes de Valldigna, recaptant-se solament 137 lliures entre 1582 i 1593.[9]
           
Del segle XVII a penes tenim notícies de Sinyent com a tal, per tant podem deduir que la granja quedaria en desús i quasi abandonada, com li ocorreria a Benivaire. El 1696 des del monestir la descriuran com “Mal procurada, falta d’arbres”. Davant aquest panorama els monjos van decidir arrendar-la a tres llauradors i un mercader durant huit anys, quatre de ferm i quatre de respit, el que suposa quatre anys de llaurar i treballar la terra i quatre anys més per a decidir si continuar amb la propietat o cedir-la de nou al monestir. No únicament aquests nous “propietaris” havien de treballar la terra, sinó que també es comprometien a reedificar l’edifici (demostrant així el mal estat en què es trobava) i construir un estable i un forn nou, a més d’atendre als monjos en els casos que es traslladaren a les propietats de Sinyent per algun motiu. En aquest moment la producció se centra en el cultiu de la morera, i aquest serà el que els nous arrendataris durant endavant.[10]

                                                                                                                     
Durant uns anys perdem notícies de Sinyent i els seus arrendadors, però sabem que a inicis del segle XVIII està en mans de Vicente Ginés, el qual haurà de mantenir els cultius de blats i de moreres, cedint, a més, els béns que el monestir necessités per al seu normal funcionament. A mesura que el segle XVIII avance anirà canviant el tipus de cultiu, ja que en els diferents arxius d’aquest segle s’indica que es cultivaven vinyes. És destacable, i també de gran importància per a la localitat de Polinyà, que a partir d’aquest segle la granja la trobem citada al seu terme municipal.[11]
 
Vista posterior, on podem veure una sèrie d'arcs apuntats de rajola cegats posteriorment
            El segle XIX va ser clau per al monestir de Valldigna i per tant per a la granja de Sinyent. El 1810 la Baronia de Tavernes, als terrenys dels quals es trobava el monestir cistercenc, necessitava ingressos per a fer front als impostos que requeria la monarquia espanyola per a lluitar a la guerra de la independència enfront dels francesos, de la propietat de Sinyent el seu rendiment va ser de 1.3000 lliures i 2 sous[12], açò demostra la importància que tenia Sinyent, no tant la granja com a tal, sinó els terrenys que l’envoltaven.

Però el fet més important, que va marcar Sinyent, foren les diferents desamortitzacions de béns eclesiàstics que van ser confiscats i subhastats públicament. La granja de Sinyent seria subhastada pel gener de 1842, quan Josep Montaner i Cebrià Rodrigo decidiren adquirir-la per 240.000 reals. Cal recordar que aquesta venda mai es va confirmar i per tant l’edifici va tornar al poder públic fins que finalment seria adquirida per un ciutadà de València i d’origen francés, Pasqual Maupoey per un total de 129.000 reals, valor del conjunt, compost per diferents parcel·les de reg en les quals estava inclosa l’edificació. Destaca que en l’inventari realitzat en aquesta ocasió per a la venda de l’immoble no trobem descrites ni cases, ni forns ni molins que anys enrere componien l’alqueria.[13] Des d’aquest moment la granja de Sinyent passa a mans privades.

Les funcions originals de magatzem que tenia la granja des dels seus orígens anaren perdent-se al llarg dels anys, quedant en desús l’edifici. Com era d’esperar, l’interès principal dels posteriors propietaris va ser l’obtenció de beneficis econòmics del terreny agrícola, i no tant el manteniment en bon estat de la construcció. Així i tot la granja va estar habitada pels caseros, fins la fatídica pantanada de 1982, que va sentenciar, més si cap, l’edifici.

Les iniciatives de conservació del patrimoni van arribar dels poders públics. El 1876 la Diputació Provincial de València va optar per realitzar una intervenció a l’immoble a causa del mal estat en què es trobava. Hem de remarcar que es tracta d’una restauració per a mantenir en peu la construcció i no per tornar al seu estat original l’edifici com es podria esperar hui en dia.
           
Ja en el segle XX, en concret el 1900, en plena Renaixença Valenciana, trobem de nou una posada en valor de l’edifici quan,un grup d’excursionistes de Lo Rat Penat decidiren anar a la localitat de Polinyà i la visita a la granja no podia faltar. L’accés el realitzaren des d’Albalat, creuant el riu amb la barca que es trobava als voltants de Sinyent. En aquest moment el propietari de la granja era un tal Parra, que va estar molt interessat en la visita d’aquests erudits i, per saber coses del passat de l’edifici, vist que durant aquests anys, per la zona de Sinyent, es van estar realitzant diferents excavacions arqueològiques. D’aquesta visita conservem una memòria que ens ajuda a conéixer quin era l’estat de la granja a inicis del segle XX. Sabem, així, que ja aquest any sols es conservava una única columna a la façana, havent-se espoliat segurament les dos restants.[14]

Aquesta memòria és de gran valor, encara que, com tota la documentació que conservem, s’ha d’agafar amb pinces el que a ella es diu i s’afirma, per exemple, en aquest cas trobem com inclouen erròniament la granja de Sinyent dins dels béns del monestir jerònim de la Murta a Alzira, segurament degut a la proximitat del mateix a la granja i de les "cases de Moncada" que sí que foren del Monestir de la Murta i que es trobaven a poca distància de Sinyent.

El manteniment de l’edifici per part dels seus propietaris durant el segle XX i inicis del XXI ha estat nul, motiu pel qual la granja ha anat degradant-se i convertint-se en ruïna. L’Ajuntament de Polinyà al llarg dels anys ha mostrat interès en l’edifici, intentant buscar diferents fundacions interessades ell. Finalment, va ser el 2011 quan l’Associació Valenciana d’Agricultors es va fer amb la propietat de l’immoble i de tots els terrenys que l’envolten.

           
Després d’aquesta breu descripció de la història de la granja de Sinyent és moment de viatjar a la València medieval i intentar observar com seria la granja de Sinyent en el moment de màxim esplendor.
           
La construcció original sembla datar del segle XIII. És aquesta la que ens interessa especialment, i en l’actualitat es conserva emmascarada sota una sèrie d’afegits posteriors, resultat de diferents intervencions i usos. L’edifici medieval té en planta unes mides de 20 x 8,67 metres. Es tracta per tant d’un edifici d’una dimensió considerable.

Segons l’obra Castillos, torres y fortalezas de la Comunidad Valenciana, trobem un ús curiós de la granja en els seus orígens: era la casa on s’hostatjava el senyor quan anava a cobrar el delme als habitants de Polinyà. Aquesta idea no sembla tan descabellada, ja que a un costat de l’edifici trobem dos pedres que podrien servir per a subjectar l’asta del penó, el qual es col·locaria en el moment en què el senyor es trobava a l’edifici, tractant-se per tant d’un privilegi, com indica Ignacio Matoses a la seua ponència, en què cita un ingrés de Salvador Vila l’any 1263. Però aquesta funció durà poc, ja que prompte el monestir de Valldigna es va fer amb la propietat i va usar l’edifici amb una funció totalment agrícola, de magatzem.

El tipus de construcció és el típic de la zona. Trobem mur de tàpia, mentre que les parts sustentadores estan construïdes amb rajola. Aquest tipus de construcció és el mateix que podem trobar també al castell de Corbera, d’origen musulmà, com podria ser el cas de la granja. Es tracta del model constructiu més estès a la zona, ja que l’absència de pedra de qualitat és evident, per tant s’usa aquesta opció més ràpida i barata.

L’edifici medieval es trobava sustentat per una sèrie d’arcs ogivals situats a la planta baixa, formant-se així una llotja oberta en la zona inferior de l’edifici. En l’actualitat la majoria d’aquests arcs es mantenen en peu, però apareixen cegats amb un mur de rajola posterior, excepte l’arc central, el qual continua obert i és el que s’utilitza com a porta d’accés a l’immoble. A l’exterior sumarien un total de catorze arcs, cinc a la part davantera i posterior i quatre a cada lateral. Els arcs són els elements sustentadors de l’edifici, i estan construïts amb rajola, excepte l’arc central, que en l’actualitat és la porta d’accés, el qual està fet amb pedra, segurament perquè ja en el seu origen es tractaria de l’arc d’accés i per tant es decidiria donar-li una major importància a l’entrada. Aquesta menuda llotja estaria composta per cinc naus longitudinals i dos trams transversals, separades per una sèrie d’arcs ogivals,

A la part superior de la façana destaquen tres finestres apuntades compostes per un doble arc ogival, separat per una columna que fa funció de trencallums. La història de l’edifici l’ha abocat a perdre gran part dels elements: de les tres finestres, sols una es conserva en regular estat de conservació i encara manté la columna. La finestra dreta està completament cegada, mentre que la de l’esquerra continua oberta, però amb afegits posteriors.

La forma d’aquests vans ha servit per a poder datar l’edifici. Així,  les seues formes apuntades, tant dels vans com dels arcs baixos cegats, ens serveixen per a datar la construcció al segle XIII, emmarcant-ne l’obra dins del període de la conquesta de Jaume I. El doctor Arturo Zaragozá, especialista en l’arquitectura medieval, opta per datar l’obra, o almenys les columnes, al segle XIV i més exactament després del 1315.[15]

Hipòtesi de l'edifici original. Imatge, Ignacio Matoses
Pel que fa la façana posterior, en aquest cas recau en un pati d’actual ús agrícola, cercat per construccions posteriors a l’època medieval. Destaquen en aquesta façana dos torres laterals, que flanquegen la construcció, actualment inapreciables a la vista, però perceptibles gràcies a l’obertura més gran dels arcs, en aquest cas de mig punt i no apuntats com és habitual a la resta de la construcció. Els habitacles d’aquestes torres estarien coberts per voltes, com indica la disposició inclinada dels permòdols. Aquestes dos torres es troben unides per una galeria composta per cinc arcs, dels quals un és de menor grandària i que podria ser, segons indica Federico Iborra, el final de l’escala medieval, hui perduda i substituïda per una altra construïda el segle XVII i que es conserva a l’interior.

L’estat actual de la granja ens mostra un edifici cobert per una teulada de doble caiguda, però aquesta no és l’original, la qual estaria coberta per una teulada plana, com mostren els permòdols que es conserven i, a més, aquesta coberta estaria coronada per merlets, a manera de castell, d’autèntica fortalesa.



Amb aquest recorregut per la història de Sinyent, pel que era i pel que és, he posat en valor aquest monument històric que tenim al nostre abast, però molt poc apreciat. La importància queda clara, la relació al llarg de gran part del seu passat amb el Monestir de Valldigna li dóna, més si cap, un valor afegit, augmentant així el seu valor històric i relacionant-se amb la història comú de tots els valencians.


 Pablo Clari Hidalgo
                                                                                  Llicenciat en Història de l’art.
                                                                                              Universitat de València
                                                 







Fonts documentals.
            Arxiu del Regne de València, València.
                        Secció: Mestre racional.
Bibliografia.
BRINES Y BLASCO, Joan. “La desamortització del Monestir de la Valldigna. En: Primer congreso de Historia del País Valenciano Vol. 4. (València, 14 al 18 d’abril de 1971).  València, Universitat de València, 1976.

CISCAR PALLARÉS, Eugenio. Las granjas del monasterio de la Valldigna en los siglos XVI y XVII, Alzira, Separata de Al-Gezira, 1994.

GARCÍA-OLIVER, Ferran. Cistercencs al País Valencià. Barcelona, Ed. Tres i Quatre,  1998.

GASCÓN PELEGRÍ, V.: Historia de Tabernes de la Valldinga.  València, Ed. Diputación de Valencia, 1981.

GÓMEZ, Tomas. Relación de la visita del Real Monasterio de la Valldigna, Valencia. Ed. Publicacions Universitat de València, 2008.

MATOSES ORTELLS, IGNACIO. “Desvelando el arcano de la ribera del Júcar. La casa de Sinyent”. En: Construcción con tierra. Pasado, presente y futuro. Congreso de Arquitectura de tierra en Cuenca de Campos 2012. Valladolid: Cátedra Juan de Villanueva. Universidad de Valladolid. 2013. P. 93-100.

MORA CAÑADA, Adela. Monjes y campesinos. El señorío de la Valldigna en los siglos XVII y XVIII,  Alacant, Ed. Instituto de Estudios Gil-Albert y Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell La Safor, 1986.

ROCA, Rafael. La renaixença valenciana i el redescobriment del pais. El centre excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911), Paiporta, Ed. Denes, 2011.

VERCHER LLETÍ, Salvador. L’ermita de Sant Miquel de Corbera, Corbera, Ed. Ajuntament de Corbera, 1998.









[1] CISCAR PALLARES, Eugenio. 1994. p. 169.
[2] ROCA, Rafael. 2011. p. 447
[3] GARCÍA-OLIVER, Ferran. 1998. p. 35.
[4] GARCÍA-OLIVER. Ferran. 1998. p. 71-72.
[5] GÓMEZ, Tomàs. 2008. p. 116
[6] GARCÍA OLIVER, Ferran. 1998. 
[7] GARCÍA OLIVER, Ferran. 1998. p. 243-245.
[8] GARCÍA OLVIER, Ferran. 1998. p. 275.
[9] CISCAR PALLARES, Eugenio. 1997. p. 169.
[10] CISCAR PALLARES, Eugenio. 1997. p. 357.
[11] CISCAR PALLARES, Eugenio. 1994. p. 171
[12] GASCÓN PELEGRÍA, Vicente. 1981. p. 262.
[13] BLINES I BLASCO, Joan. 1974. p. 129-130.
[14] ROCA, Rafael. 2011. p. 446-449
[15] MATOSES ORTELLS, Ignacio. 2013. p. 93-100

diumenge, 12 de juny del 2016

Recorregut per Sant Joan de l'Hospital.

L'església de Sant Joan de l'Hospital de València se situa al barri de la Xerea, considerat l'edifici en peu més antic de la ciutat de València. I és que la història d'aquest monument comença en el moment en què Jaume I conquereix la ciutat de València el 1238 i decideix fer una sèrie de donacions a tots els senyors i ordres, tant catalanes com aragoneses que l'havien ajudat. Als hospitalaris, el nou rei, els va entregar uns terrenys situats al costat de la porta musulmana de la Xerea, aquesta donació es realitzà  a Hugo de Folcaquier tinent de Prior i a Pedro de Egea.
                                                     
            En els seus orígens es tractaria d’un complex que comptaria amb l’església, cementeri hospital i espais residencials, però actualment en peu sols resta el temple i algunes restes del cementeri.
           
L’accés al conjunt es realitza pel carrer Trinquet de Cavallers. Al passadís d’entrada entre el carrer i el recinte trobem a la paret una sèrie de creus les braços de les quals s’obrin fins a obtenir huit puntes, de color roig i datades al segle XIII, sumant-ne un total de sis, que tradicionalment s’han considerat la representació dels primers encarregats del recinte.

            Seguidament s’accedeix al pati nord, al qual destaquen dos elements, per un costat una correlació d’arcs lleugerament apuntats que donarien accés a l’antic hospital-alberg de peregrins, també datats en el segle de la conquesta i realitzats amb carreus de pedra.

Just enfront dels arcs trobem la porta d’accés lateral a l’església, datada també al segle XIII. Es tracta d’una portada de transició entre el romànic i el gòtic, i queda patent a la mateixa, on trobem, la porta d’accés, emmarcada en un arc de mig punt, baix un arc ogival ja apuntat amb traceria [que ens mostra de nou una creu amb els braços oberts,] elements purament gòtics. Destaca sobre la porta el primitiu escut de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, que es tractava d’una creu blanca sobre un fons roig, encara que posteriorment canviaria al que podem veure a la traceria superior. La portada nord té una portada bessona, la qual la trobem a l’accés sud de la mateixa església, ambdós segueixen les mateixes pautes arquitectòniques.
           
Nau principal de l'església.
L’entrada al temple es realitza pels peus de la mateixa, encara que la porta original s’ha perdut, malauradament. L’interior és robust, es tracta d’una església d’una única nau, amb capelles laterals, absis poligonal i coberta de pedra amb arcs diafragmàtics apuntats.

En l’actualitat les capelles laterals estan repletes de peces artístiques de diferents èpoques, destacant un conjunt escultòric del segle XII, que representa el calvari amb Jesús a la creu junt amb María i sant Joan, realitzats amb fusta d’olivera, destaquen per estar realitzades d’una única peça, sense cap tipus d’acoblament, per això mantenen una forma subtilment corba.

Les representacions pictòriques son molt importants al recinte, i és per això que a tot l’edifici trobem restes de policromia que en un passat cobririen els murs hui nus. Un exemple, que en resta, és l’absis o capella major, on trobem vestigis de pintura roja amb fines línies verticals alternades amb el blanc de la pedra, creant un joc amb els colors emblemàtics de l’ordre dels hospitalaris.

            Però sense dubte destaquen les pintures murals del segle XIII que es conserven a la primera capella del costat nord. Es tracten d’unes pintures realitzades al temple, a la part esquerra trobem representat la visió apocalíptica de Sant Joan Evangelista, mentre que a la part dreta, trobem la representació de Crist amb el bastó de la victòria, assegut sobre l’arc de Sant Martí.

            L’església al llarg dels segles s’ha anat modificant segons els gustos de l’època, i és per això que al segle XVII es va decidir construir una capella barroca dedicada a santa Bàrbara, realitzada per Joan Baptista Pérez Castiel, conegut per realitzar també la remodelació barroca de l’absis de la Catedral de València. La capella té una planta en forma de creu llatina, coberta per una cúpula repleta d’escaiola i vegetació amb formes antropomòrfiques. A aquesta capella es troba l’únic soterrament reial que té la ciutat de València, i és que ací es va decidir soterrar a Constança de Hohenstaufen.
Capella de Santa Bàrbara.
El complex hospitalari, queda tancat amb el pati sud, on es trobaria l’antic cementiri i on hui encara es manté en peu una xicoteta capella, on Jaume I acudia a escoltar missa fins que la catedral va estar disponible. Es tracta d’una modesta construcció, de dos trams, coberta per una volta d’aresta molt senzilla, la qual podria emmarcar-se dins de l’estil gòtic cistercenc.
           
Pati sur. Amb la menuda ermita de Jaume I.

Ens trobem, per tant, davant d’un dels conjunts històrics més importants de la ciutat de València, el qual ha sofert diferents avatars al llarg de la història, durant anys l’església va estar dessacralitzada, convertint-se en magatzem i sala de cine, fins que als anys 60 del segle XX, l’Opus Dei es va fer amb ella i començaren una sèrie de restauracions i procediments per a tornar-la al seu estat original.

Pablo Clari Hidalgo. Juny 2016.

dilluns, 30 de maig del 2016

ELS ÁNGELS MÚSICS D’ANINYON.

A la Catedral de València.
 
Reliquiari dels Corporals d'Aninyon.
Foto. Alberto Saiz.




Aquesta setmana vos parlem d’altra peça conservada a la Catedral de València, és la coneguda amb el nom de “Corporals d’Aninyon”, procedent també del gran dipòsit realitzat pel monarca Alfons el Magnànim en la primera meitat del segle XV, però els quals tenen una historia anterior. La realització de la peça, com veurem, es podria fixar a unes dates que emmarquen els anys finals del segle XIV i els inicials del següent. Fet que podem corroborar per la seva aparició a alguns inventaris ans no podem confirmar-ho del tot per la mancança d’algunes parts.
Per parlar primer dels àngels músics, farem  una breu introducció a la formació de les relíquies. Abans d’acabar a les mans del rei, els corporals van sobreviure a un incendi a l’església de Nuestra Señora del Castillo d’Aninyon, nom donat per la seva ubicació a la mateixa fortalesa. Per a la gent que desconeix el que és un corporal, simplement son llenços blancs que al llarg de la litúrgia s’estenien a sobre de l’altar.
Tornant a l’arquitectura, es creu que el temple estava construint-se abans del segle XIII, perllongant-se aquesta tres centúries després. De l’edifici més antic encara es conserva un apartat denominat reliquiari en forma de torre, on es conservarien els corporals i altres peces de gran vàlua. Al segle disset, la seva autenticitat va quedar provada  davant el Tribunal Eclesiàstic de Calatayud.

Formalment, el reliquiari ha sofert els avatars de les guerres que assoliren els territoris peninsulars, des la seva formació, fins l’actualitat. Així i tot, sols manca de la peça original la seva base, que mitjançant les descripcions consultades tenia sis “cayres”, pel que es creu que seria estelat i els esmalts de la Casa Reial d’Aragó.
Detall de l'astil amb l'ángel
           i el salteri.
Els nostres músics apareixen a l’astil –mànec- , entre l’anterior part esmentada i les relíquies dins la teca circular, amb una exquisida decoració. Només aquesta podria ser suficient per un estudi propi.
La part central està subdividida en altres tres menors i en una forma hexagonal en la que estan inserits els àngels musics. La macolla, o nexe, del reliquiari és la típica per la seva època en la que apareixen altres tants serafins orants, de perfil o de cara. Com veurem a continuació, el grau de detallisme es increïble, ja que recordem que la seva altura total és poc més de trenta centímetres i les representacions no superaran els cinc centímetres.
Ángel músic amb la cítara.
Pel que fa als àngels que porten els  instruments musicals, els tenim dalt i baix del nexe, entre ciris, fent un total de sis. En la part superior tenim dos instruments de corda polsada i un de percussió, son la cítara, l’arpa i un tambor. Aquest últim tots el coneguem i podem imaginar-lo, al igual que el segon. Tanmateix, el primer podria esmentar-se com una guitarra actual ja que el seu nom derivarà  d’aquest.  Si  volem veure una representació de major grandària la podem veure a la Catedral de Valencia i els seus Àngels músics, just a l’esquerra del  àngel que porta la pandereta.
La resta d’instruments que hi ha a la part inferior també apareixen representats a la Seu valenciana, com l’orgue portàtil i el llaüt, de vent i corda polsada respectivament. El que ens resta, també de l’última família citada, rep el nom de salteri . D’aquest darrer s’ha conservat actualment una derivació a la zona dels pirineus.

Per acabar hi ha esmentar que la citada peça ha estat restaurada per l'Institut Valencià de Convervació i Restauració, IVC+R, al departament de Metall i Argenteria, ubicat a Castelló.