La sacra neteja. L'endemà.

            Aquesta obra que hui presentem va ser realitzada el 2007 per Joan Costa (Gandia, 1952 ) per a la celebració del II Centenari del Col·legi de Gandia, i jo la vaig descobrir fa un parell d’anys, mentre cursava el màster en Història de l’Art i Cultura Visual, quan a una classe al voltant de la iconografia, el professor va convidar al mateix autor per a què ens parlara de la seua obra.

            Aquest gran llenç ens mostra el cenacle, el lloc a Jerusalem on, suposadament, Jesucrist va celebrar l’últim sopar i on, per tant, es va conformar l’eucaristia (momento en què Jesús va compartir amb els apòstols el pa i el vi). Segurament el lloc vos sone, l’autor ha utilitzat el mateix recinte que Leonardo da Vinci a la seua obra de Santa Maria delle Grazie de Milà, encara que amb certes llicències, com incloure a l’obra dues portes laterals, donant-li així una major profunditat a l’obra i un major dinamisme, però sense desmuntar l’arquitectura de Leonardo.

           

Última cena. Leonardo da Vinci.

            Què es representa a l’obra? L’autor ens mostra la neteja del cenacle el divendres sant, el dia posterior al sant sopar, es tracta de la neteja de la primera església de la cristiandat (recordem que fou ací on Jesús va fer la primera eucaristia el dijous sant) i aquesta neteja és realitzada íntegrament per dones, tal i com en l’actualitat, que són les dones les que continúen netejant les esglésies. Ací és on trobem la gran diferència pel que fa a l’obra de Leonardo, mentre que la pintura italiana està protagonitzada únicament per homes, a aquesta sols participen dones. La llum li dóna un fort simbolisme a l’espai, i si ens fixem, la llum entra pel sud, per tant situa l’edifici orientat cap a l’est, com normalment es construïen les esglésies.

Sacra neteja. L'endemà. Joan Costa.

            Els exteriors donen molt de joc a l’artista. A la part dreta trobem una Eva recol·lectant el que possiblement siga una poma, a l’esquerra vegem com una de les dones li dóna les sobres a una animal, clara referència a la caritat eclesiàstica. La dona més vella és la que es permet el luxe de ser l’encarregada de despenjar els tapissos que vesteixen la sala, ajudada per altres dones també majors, però totes elles d’esquena a les dones més joves, les quals ací són representades com xiquetes que juguen a partir el pa, tal com va fer la nit anterior Jesús a eixe mateix lloc; és en aquest moment en què l’autor deixa clara la idea de què no és un quadre d’església sinó un quadre sobre l’Església, en el que les noves generacions queden excloses enfront de les decisions dels dirigents, i no és aquesta una lectura d’un historiador de l’art o d’un crític, sinó aquestes idees, i tota aquesta iconografia plasmada a l’obra ha segut desposta pel mateix pintor, qui ha deixat escrit aquest missatge a diferents assajos.

           

(Detall) Perro semihundido. Fco. de Goya

            A l’obra trobem quantitat missatges implícits recordant a altres grans artistes. Al centre de l’obra, on trobem a les xiquetes jugant a partir el pa, l’autor realitza un clar homenatge a Caravaggio i la seua pintura “Sopar a Emmaus”. A la porta de la dreta trobem unes sabates, una clara referència a l’obra de Van Gogh “Un parell de sabates”. A l’esquerra del llenç, l’exterior de l’edifici, trobem un gos, un clar homenatge a l’obra de Goya i la seua pintura ‘Perro semihundido’. A la part dreta, també a l’exterior de l’edifici, trobem un típic paisatge inspirat en les pintures de Sorolla. La dona que esta netejant el sol amb un drap, aquesta tela és una reproducció d’un quadre de Mondrian. L’autor parla de moltes més al·lusions a altres artistes com Velázques, Picasso o Dalí, però ara és el torn de l’espectador qui, amb la seua perspicaç vista ha de trobar.

Pablo Clari Hidalgo. Març 2016